El convent en la nit es dreçava
com un monstre ficat a la fosca
o potser en silenci resava
com resaven un dia les monges.
S'esmunyia el vent per les portes
i els forats trossejats de les teules
i la tramuntana xisclava i bufava.
I els vells murs que la nit vetllaven
i les cel·les tan tristes i soles
i el vell campanar sens campana
silenciós dins tenebres i angoixes.
I el jardí! Trist record del que foren
ple d'enyors, de perfums i ruïnes,
van plorant per ses terres estèrils,
que mai més a florir tornarien.
Dic adéu a les ombres i gestes
que dibuixen perfils en la fosca.
Adéu sí, a les velles quimeres
que un moment van tenir cos i forma.
En tus ojos sonreíanoro, plata y esmeraldas;eran tus rubios cabellosde caracolas doradas.Caracolas con murmullosde risa, de sol y esperanza.Un día lejano te fuistehacia tu alta morada,y me quedó en tu recuerdosuspendida y presa el alma.¡Capitán de las estrellas!,de oro, de sol y de plata,de luna fina y redonda,pido al ángel que te guarda:Alcánzame aquella estrella,allí arriba, en las galaxias.Y el ángel siempre responde,compasiva la mirada:Esa estrella está en los cielos,donde no llegan tus alas;está arriba, en lo infinito,aunque te desgarre el alma;en el éter, en lo eterno,donde tu mente no alcanza.Y yo, aquí abajo en la tierra,prisionero de añoranzas,mientras tú, juega que juega,detrás de las nubes blancas.