Blog del Club d'Escriptors de l'Aula de Formació d'Adults de Pallejà
29/05/2008
C A N C Ó M A R I N E R A
La nineta prou plorava
a la voreta del mar.
Ella prou que somniava
per l'amor que se n'havia anat.
Ai, de l'amor! Amoretes
bé prou que t'han mal ferit.
Surten tes llàgrimes netes
més brolla sang del teu pit.
No hi ha sang, sols és angoixa.
No hi ha cap punyal clavat
mes, n'hi ha un que et burxa
en el teu cor amagat.
No ploris, dolça nineta,
que aquest dolor passarà.
I aquesta sang que ara vesses
vers al mar se n'anirà.
I les sirenes que diuen,
que canten cançons d'amor,
en ses aigües, quan refili,
cantaran una cançó.
I allà lluny, enllà dels núvols
com un vent que bati el món,
foc i pluja, calma i rúfol
de sobte, callaran tots.
I sobre les grans onades
se sentirà una remor.
Són les sirenes que canten
buscant guspires d'amor.
I cada una que agafin
la posaran al teu cor
perquè ell també refili
content i curull d'amor.
Es un crucero de placer
el que llevamos vivido
siempre lo fuimos llevando
por los mejores caminos.
Solo te pido mi amor
que cuando este naufragando
contemplando las bellezas
las que hay en este barco
que me cojas de la mano
y me lleves a tu barco.
Para salir de ese naufragio
porque también voy pecando,
por eso quiero amor mío
que me lleves a tu barco.
Peco con el pensamiento
porque yo tengo mi barco
al que quiero y lo respeto
con el que voy navegando.
Llevo treinta y siete años
siendo el patrón de tu barco
no tiremos por la borda
el amor de tantos años.
Nuestro mar es muy grande amor mío
es mas grande que la Tierra
y no se puede comparar
con tu hermosura y belleza.
Hemos hecho nuestro barco
mas grande que un trasatlántico
navegando por los mares
lleva treinta y siete años.
En el criamos los hijos
que también van navegando
y enseñado a nuestros nietos
a subir a nuestro barco.
Por eso te pido cariño
que me dejes en tu barco
otros treinta y siete años
para poder disfrutarlos.
Como si fuera un crucero
de esos de amor y de rango
y poderte dar mil besos
cuando pasen esos años.
Nos casamos con mucho cariño
de nuestro amor un rosal floreció,
tres hijos maravillosos
que cuidamos con todo nuestro amor.
Nuestros hijos se casaron,
Manuel con Adela,
Jacob con Sole,
Pepito con Sara.
El rosal con más fuerza brotó.
6 nietos son el perfume
que en mi jardín floreció.
Tú me diste felicidad,
tú me diste cariño y amistad
yo te doy mi corazón
y que estemos muchos años más.
Felicidades, un abrazo
Isabel Milla
27/3 /58
feia prop d'un segle que havia nascut.
home de peus llars, mans grans, alt i prim.
ulls blaus, serens i petits.
va sentir parlar de dues guerres d'europa
i va patir la nostra guerra civil.
home íntegre de cor i de pensament
disposat a ajudar els veïns.
va treballar la terra del matí a la nit
per poder sobreviure i deixar l'herècia al fill.
l'hereu que havia de continuar treballant
conservant el patrimoni de can roig.
ja ho crec, que era un bon home.
va perdre la seva dona, després de molt temps de patir
però ell no va perdre l'esperança,
déu ho volia així.
era el primer a l'hora de la missa,
el que més goig feia, el més eixerit.
l'home tenia quatre néts de dos fills .
l'hereva una pubilla
estudiosa de carrera, que no tenia temps per tenir fills.
com patia, aquest bon home.
què seria de la casa i de les terres, què seria de can Roig?
van passar els anys i no arribava aquest hereu
que tan esperava .
va passar molt de temps amb aquest sentiment
de tant en tant preguntava
per què dues persones que compartien el mateix llit
no tenien fills?
li responien, un dia si Déu ho mana.
i amb aquesta esperança, la seva pell, el cos i el seu cor
es van esgotant.
quan el seu cos es corrompia dins del seu lloc
en el ventre de la seva néta va començar a florir
la llavor de l'hereu de can Roig.
abans d'un any va néixer
un marrec preciós, d'ulls blaus,
mirada encisadora intel·ligent.
és un infant, i sembla que tingui cent anys. ho entén tot.
és tan petit, que quan el miro penso que no és més que un nen,
és el nen, és l'hereu de can Roig,
el que havia de ser aquí.
Els meus cabells són canosos,
tinc arruguetes inquietants,
un xic de dolor als ossos
i també insomnis constants.
"Ja ho he fet tot", de vegades penso.
Quin goig! He pujat els fills,
de grat vaig cuidar els pares.
Amb l'espòs sóc molt feliç.
Tinc molts néts. Quina joia donen,
si s'esqueia els he cuidat.
No sempre em necessiten.
Què faig? Quedar-me al sofà?
Pujaré al tren, al vaixell...
M'ho repenso; agafaré l'avió.
La vida cada dia s'escurça,
vull veure més l'horitzó.
He gaudit de bons viatges,
m'ha agradat conèixer món,
però el meu poble té vida,
la seva gent és el millor.
Torno amb el tren...
Es para a cada estació.
A poc a poc ja em programo
activitats per fer jo.
Gimnàs, em cal mantenir-me.
Caminar, que també és bo.
Reflexió que a mi m'incita.
Què faig per un món millor?
Hi ha vellets que estan molt tristos.
Fem un grup i els visitem,
si els arrenquem un somriure
veureu que bé ens trobarem.
Faré el taller de memòria,
no m'anirà malament,
aprendré a manejar l'euro
i l'ordinador, que tampoc l'entenc.
Del respecte a la natura,
voldria ser-ne conscient.
Brossa orgànica, sola pura;
podria engrescar la gent?.
Preparem festes, disfresses,
anirem al ball dels grans,
per aprendre a guanyar i perdre
muntarem jocs al casal.
Tot jugant, tot fent tertúlies,
ens sentirem catalans.
Compartint les experiències,
ens tornarem més humans.
Avis, àvies,
voleu també pujar al tren?
Mes no us ho penseu gaire,
no sigui cas que el perdem.
Fuente de vida eres ¡Bendito trabajo! Trabajar con amor con deseo de prosperar honradamente y buen servicio es vivir sin morir. Yo para no complicarme la vida, quise tenerte por vocación con afán de hacer las cosas bien y así nunca cansada me sentí.
Siempre he creído que el trabajo sea cual sea da felicidad, si te amoldas a él termina por gustarte, a mi me dio satisfacciones.
Con firmeza troté alegre con ganas de hacer las cosas bien para que nadie sufriera por mi culpa.
Tuve claro que la solidaridad también es amar al trabajo a mi me impregno de gozo y crecí como persona. Pienso que el trabajo bien hecho crea cosas grandes, y después del retiro queda el fruto.
Personalmente me siento bien, procuré en mis trabajos ser responsable aprovechando el tiempo para nunca tener que reprenderme por no haber cumplido. Cuando fue necesario las horas pasaban de los sesenta minutos y valió la pena, además del salario adquirí confianza y cariño.
Es triste que haya personas que se cachondean y quieren vivir sin trabajar mirando como trabajan otros cobrando más y las horas las hacen más cortas.
Yo pienso que si el trabajo estuviera mejor repartido y mas controlado el mundo dejaría de tener tanto poderío en unos y la incertidumbre y angustia en otros.
Pues lo único positivo que produce el paro es que la gente que lo vive de cerca pasando necesidad y con ganas de trabajar hablan con aprecio del trabajo valorándolo como el tesoro que realmente es. ¡GRACIAS BENDITO TRABAJO!
