Thursday, May 29, 2008

C A N C Ó M A R I N E R A

La nineta prou plorava

a la voreta del mar.
Ella prou que somniava
per l’amor que se n’havia anat.
 
Ai, de l’amor! Amoretes
bé prou que t’han mal ferit.
Surten tes llàgrimes netes
més brolla sang del teu pit.
 
No hi ha sang, sols és angoixa.
No hi ha cap punyal clavat
mes, n’hi ha un que et burxa
en el teu cor amagat.
 
No ploris, dolça nineta,
que aquest dolor passarà.
I aquesta sang que ara vesses
vers al mar se n’anirà.
 
I les sirenes que diuen,
que canten cançons d’amor,
en ses aigües, quan refili,
cantaran una cançó.
 
I allà lluny, enllà dels núvols
com un vent que bati el món,
foc i pluja, calma i rúfol
de sobte, callaran tots.
 
I sobre les grans onades
se sentirà una remor.
Són les sirenes que canten
buscant guspires d’amor.
 
I cada una que agafin
la posaran al teu cor
perquè ell també refili
content i curull d’amor.

TERESA ROIG

Posted by Blogs de l'Aula de Formació d'Adults de Pallejà at 16:11:30 | Permalink | Comments (4)

Friday, April 25, 2008

SANT JORDI

Era el dia de Sant Jordi
i trista em vaig despertar
no tenia cap idea
que en el jorn pogués passar. 
Vaig sortir gairebé d’esma
al camp un tomb a donar
i m’asseguí en una pedra,
vella de qui sap quan.
La pedra era la ruïna
d’un rònec i vell altar
d’una encara i més rònega ermita
en mig d’un vell camp de blat.
 
No trobí flor de cap mena
que al altar pogués posar,
sols unes minses espigues
que prou el van adornar.
Les espigues eren fresques
i l’ermita es revifà,
cada brot que allí posava
en or s’anava tornant,
o bé a mi m’ho semblava
pel seu color groc brillant.
 
De sobte, prop de les ruïnes
un llampec fort va esclatar
i les espigues no hi eren,
sinó flors de veritat!
I les ruïnes que ara veia
eren flors amb tot l’esclat:
poncelles, roses descloses,
violes i lliris blancs,
i una mimosa enfiladissa
cobria el cel del altar.
 
I mentre jo embadalida,
no em cansava de mirar,
les meses amb ses espigues
es movien com el mar.
Beneïda la jornada
que trista em vaig despertar,
ha estat la millor diada
de sant Jordi nostre Sant.

Posted by Blogs de l'Aula de Formació d'Adults de Pallejà at 15:39:47 | Permalink | Comments (4)

Tuesday, February 26, 2008

EL PLOR DEL MAR

La veu del mar són les ones
i aquestes estan queixoses
perquè volen ser lliures.
Ploren i ploren.
No volen escoltar res.
Com els escaigui
volen cridar, ser lliures,
i com els plagui.
Vindrà una mala maror
i no tindran pausa
i no tindran llibertat
ni mai més calma.
I veuran potser llavors
que esclatant contra les roques,
que el seu soroll ja no el canten
els mariners d’aleshores.
Que la seva blanca escuma
ja no morirà en la platja,
puig s’escampa en l’arena
feta broixalla. 
 
Oh! Onades! Dolces onades!
de la dolça Mediterrània
sigueu quietes com fins ara
pures i blaves.

 

Febrer de 2007

Posted by Blogs de l'Aula de Formació d'Adults de Pallejà at 18:44:29 | Permalink | No Comments »

Thursday, January 17, 2008

P À T R I A

    

País de cims, de mar i de muntanyes,
de bells conreus i formoses fondalades,
de vinyes netes que resen benaurances
xuclant la vida que hi ha en ses entranyes.
 
Pugen a un cim. Claven els peus a terra
i els ulls lliscant per tot l’espai d’entorn,
criden al cel i amb veu de trèmol ploren,
què se n’han fet d’aquells que ja no hi són?
 
No els veiem pas. Són l’aire que ens alena
i ens omple el cor de força i de braó.
 
No els veu ningú. Són l’aire, són la terra
i som nosaltres que els portem en el cor.
Junts preguem per ells i per nosaltres
i en vida o sense ens unirà l’amor.
 
Posted by Blogs de l'Aula de Formació d'Adults de Pallejà at 17:22:58 | Permalink | Comments (2)

Monday, June 11, 2007

EL CONVENT ABANDONAT

 

El convent en la nit es dreçava
com un monstre ficat a la fosca
o potser en silenci resava
com resaven un dia les monges.
S’esmunyia el vent per les portes
i els forats trossejats de les teules
i la tramuntana xisclava i bufava.
I els vells murs que la nit vetllaven
i les cel·les tan tristes i soles
i el vell campanar sens campana
silenciós dins tenebres i angoixes.
I el jardí! Trist record del que foren
ple d’enyors, de perfums i ruïnes,
van plorant per ses terres estèrils,
que mai més a florir tornarien.
Dic adéu a les ombres i gestes
que dibuixen perfils en la fosca.
Adéu sí, a les velles quimeres
que un moment van tenir cos i forma.
Posted by Blogs de l'Aula de Formació d'Adults de Pallejà at 18:57:40 | Permalink | No Comments »

Thursday, May 10, 2007

C A T A L U N Y A

La muntanya riallera
s’atansava vora el mar
preguntant-li, falaguera:
“algun jorn m’estimaràs?
Bé prou saps que sóc fadrina
i que estic buscant marit.
Que sóc manyaga i polida
com un ventet al matí.
Sóc galana i ben plantada
com un somni ben forjat.
Semblen mes formes tallades
pels Déus d’Olimp escapats.
Tinc cingles que s’arrengleren
abocant-se a l’espadat, mes, 
també tinc prats plens d’herba
que formen bells embrancats.
Tinc obagues silencioses
i rierols cantellosos,
i boscos que esporugueixen
el més ardit i valent.
I si oferint-te mes prendes,
oh, aimat! encara no em vols,
callaré plorant mes penes
amb el més gran desconsol”.
El vell mar se l’escoltava
i ben fort li contestà:
“No ploris pas, estimada,
puig no tens dret a plorar.
Que ja un jorn vas ser meva
perquè et vaig  posseir,
mes tes aigües i tes carenes
formaren un infinit.
Tens clavades a les roques
les restes d’aquella unió.
Allí trobaràs les mostres
del que fou un gran amor.
Milions d’anys ens contemplarem
units al mateix destí.
Vols altra volta tornar-hi?
Tan gran és el teu oblit?
Asserena’t, estimada,
conforma’t. Tingues present
que són les terres preuades
el millor record que tens.
I si veus que en tes entranyes
l’esperança es fa punyent,
t’enviaré més onades
i amb elles et besaré.
Serà tan dolça besada,
serà tan suau sa remor,
que et sentiràs estimada
com mai en el món ningú fou”.

 

Residència San Francesc

Posted by Blogs de l'Aula de Formació d'Adults de Pallejà at 17:53:59 | Permalink | Comments (1) »

Monday, March 26, 2007

ENTRA COM UNA CENTELLA

Entra com una centella
a la sala de descans
i com si es mogués la terra
tot es mou d’ací i d’enllà.
S’omple tot de bonhomia
tot esclata en bon humor
i fins les menys eixerides
els hi bat alegre el cor.
Ella porta mil joguines
llaminadures també,
però és tanta sa tendresa
que un dia sense voler
son cor portarà a trossos
doncs pot fer això i molt més,
perquè és la dona més bona
que en el món mai hi hagué.
Fins i tot té nom de dama
que en l’època grega nasqué
i per això retro  homenatge
a la nostra Salomé.
Posted by Blogs de l'Aula de Formació d'Adults de Pallejà at 16:44:35 | Permalink | Comments (2)